Crònica Sónar 2013 – Dijous 13

Dijous tarda, Fira de Montjuïc, Barcelona. Comença el Sonar de Dia (#sonarbyday pels més moderns) de la vintena edició del Sónar, i amb ell la nostra aventura entre beats, loops, i ritmes sincopats. Entre cerveses i herba artificial. Entre sorpreses i més sorpreses. Una aventura musical i lúdica d’aquestes que tant ens agrada compartir amb vosaltres.

Sempre resulta sorprenent el poder de convocatòria que té el Sónar. Un dijous a la tarda un s’espera que la gent tingui altres coses a fer (no dic que millors) que estar-hi de festival. Però res d’això. Escenaris plens, molta cara estrangera, molta de moderna, i cervesa, molta cervesa. Estrella Damm patrocina però encara hi treu calers.

Aquest any la novetat principal, el canvi de localització del CCCB i el MACBA a la Fira de Montjuïc, feia necessari un meticulós estudi del mapa del Sónar. Cal ubicació. Aquí el SonarComplex, l’App Bar, l’espai pels hackers, la zona destinada als enginys, i una mica més enllà l’escenari principal, el SonarVillage, amb la seva característica catifa d’herba artificial, que ja a les tres del migdia servia d’estora gegant a tots aquells que al Sol (en procés de gambalització) o a l’ombra començaven la jornada de tranquis, malgrat que Fantastic Mr.Fox (i la seva cara de bon nano) caldegés encara més l’ambient amb el seu ritme altament ballable.

Continuant l’exploració arribem al SonarHall, que sorprèn per la seva contrastada foscor. Allà ens trobem a Evol, amb una col·lecció de beats monòtons a tot volum i una enlluernant ràfega de flaixos al compàs. Una autentica bogeria que tot i així no impedia que algú gaudeixi de l’experiència com qui fa la migdiada.

Sobre el SonarHall descobrim el SónarDôme i definitivament arribem a dues conclusions. a) En aquest Sónar de Dia hi cap molta més gent. Tots els escenaris superen en capacitat als seus homònims d’anys passats. b) La Fira de Montjuïc no té el mateix encant que el CCCB i el MACBA. Clarament el Sónar de Dia ha perdut part de la seva ànima en el canvi. Per sort conserva la seva característica principal, la seva capacitat de sorprendre’ns, d’apropar-nos a a aquells grups, a aquells sons, que et fan sentir com Cristòfor Colom davant les Amèriques. Sensació que vaig tenir allà mateix, al SónarDôme davant els Jesse & Jimi Tenor. Ritmes electrònics i percussió a dojo per revolucionar una sala que va respondre amb una ovació gairebé tan gran com la seva actuació.

Un altre que va aconseguir eclipsar-nos l’atenció per després procedir a l’abducció va ser Oddisee. La seva experiència va quedar palesa sobre l’escenari, i també la dels seus excel·lents músics, als qui s’els notava, sobretot a l’incansable teclista, que gaudien immersos en una cerimònia d’adoració al Soul, el Funk i el hip-hop, en la que fins i tot i va haver espai per versionar a Michael Jackson i el seu “I Can’t Help it”.

De tornada al SonarVillage, a veure una mica el Sol. La gent s’havia multiplicat, com també les seves ganes de ballar. Ganes que eren aprofitades per l’anglès Gold Panda per preparar una de les seves casolanes receptes d’electrònica instrumental i orgànica.

Més tard, sobre aquell mateix escenari, apareixeria Sebastien Tellier, amb aires místics, per no dir divins. Entre el públic algun que altre devot. Cóm s’ho té de cregut en Tellier, i cóm ens agrada que així sigui. Alabat sigui Sebastien i el seu poder de seducció.

Torno al SonarHall, que continua tan fosc com abans, amb l’esperança de veure un show escènics de la mà de Mykki Blanco. Vistos els seus videoclips esperava perruques, talons i sortides de to. Però no va ser així. Per la seva participació en el Sonar, Mykki havia optat per un pantaló curt i ample de color blanc i una gorra de beisbol. Combinació tan simple com el seu directe, en el que sí hi va haver contingut pujadet de to, però limitat a la seva verborrea i algun que altre moviment de maluc o de mà-sobre-paquet.

Els que si van estar a l’alçada van ser Lindstrøm & Todd Terje. Un final de festa en tota regla sobre el SonarVillage. I és que aquest senyors (què bé li quedava el barret a Lindstrøm, per cert) porten el ritme de la festa a la sang. No van faltar el seus temes “Inspector Norse”, “Vōs-Sākō-Rv” o “Lanzarote” que va fer enlairar els braços a tots els presents: I wanna go, I wanna go, I wanna go to Barcelona!!!!